Blog

RSS

La importància del quotidià. Pepe Soriano ens parla d’una vida i d’una època

12-02-2020


La importància del quotidià. Pepe Soriano ens parla d’una vida i d’una època

Al 2019, el Museu va acollir la presentació del llibre autobiogràfic de José Soriano, alcalde pedani de Matola. Vicente Bordonado, company i amic de Puçol, s'encarregà de glossar aquesta obra en un acte entranyable i multitudinari, que clausurà el nostre alcalde, Carlos González.


Estem davant d'un llibre valent, on l'autor no s'amaga darrere d'un discurs amable que diu el que s'espera. Soriano ens parla de la seua vida, una vida llarga i plena de triomfs i, també, per què no, d'algunes decepcions; d'avanços i tornades, en definitiva, com totes les vides. Un llibre on es combina oportunament els esdeveniments de «la gran història» amb els esdeveniments diaris d'una vida.


Quant a la nostra ressenya, ens volem fer ressò d'una de les parts de l'obra que considerem més rellevants pel que fa als nostres punts d'interés com a museu (és clar que sense menysprear la resta de continguts d'una publicació que ens sembla correcta i molt ben escrita). Ens referim a les pàgines al llarg de les quals l'autor ens parla del Camp d'Elx de la seua infantesa, al si d'una família d'agricultors. Nascut l'any 1936 a la partida d'Algoda, al costat de la vereda de Santa Teresa, José Soriano comença el seu relat vital descrivint-nos com era el camp d'aleshores. Es tracta d'uns fulls que ens mostren un autèntic fresc de les pedanies del sud-oest del Camp d'Elx, del nostre entorn, pels voltants del Museu Escolar de Puçol.


El seu pare treballava la terra i Pepe ens conta què era això de llaurar amb cavalleries, sembrar el cereal «a eixam», segar amb la corbella «a roamà» amb la protecció de les soquetes, batre, fer el paller, guardar el gra al seu interior... Treballs que es feien utilitzant tota mena d'eines, com ara «l'aranyaor» -entauladora de claus- o el trill, que ara es conserven al museu, com Soriano mateix ens assenyala en les seues pàgines (p.71). Totes aquestes feines van desaparéixer quan van arribar les primeres màquines per a batre, la primera de les quals la va comprar «La Agrícola», encara que també aquestes màquines necessitaven molta mà d'obra (pàg.64-81). Al museu es conserva una màquina de batre feta al País Basc, de la marca Ajuria, model T110, màquina que estigué treballant pel Camp d'Elx fins a l'última dècada del segle XX.


Sa mare «portava la casa» i feia corda de cànem per a espardenyes. Durant un temps, Pepe anava a peu a l'escola, a donar lliçó; un xiquet que anà creixent llegint tebeos d'El Guerrero del Antifaz mentre ajudava en les feines domèstiques (pasturava titots, tallava herba per a les cabres...) i caçava pardals amb tota mena de tècniques: envisque, tirador, trampes i, a les nits, amb fanal de carbur i copete, entre d'altres. És cert que, pàgines endavant, l'autor ens parla del seu penediment, experimentat amb els anys, pel que fa a aquestes activitats. De fet, Soriano ens diu que «[...] a finales del siglo XX resulta difícil encontrar uno de estos pájaros. Existían bastantes variedades similares que han corrido la misma suerte: los barraqueros, los petirrojos, els bitxacs, els flarets, els culrogets, els cabets rogets, cabets negrets, chinchos, paltrotes o cullaes, capsots, capsots carnissers [...]» (p.86).


L'autor també fa esment d'una qüestió primordial a les nostres terres: l'aigua. En efecte, Soriano ens conta l'experiència de Nous Regs El Progrés, empresa que, a començaments del segle XX, va elevar cabals de la desembocadura del Segura i d'algunes de les seues assarbs per a regar les nostres assedegades terres. Soriano rememora la sequera que van patir els nostres avis als primers anys del nou-cents (1907-1914), motiu pel qual es va produir una nombrosa migració cap a altres territoris, com l'actual Algèria. La meua família, part d'ella amb arrels també a Puçol, va veure's sacsejada, com tantes altres, per aquesta situació límit sofrida pels nostres avantpassats. Me'n recorde de converses mantingudes a casa amb ma mare en què em deia que va ser aleshores quan el seu pare i el seu avi (el meu avi Diego i el meu besavi Paco García), emigraren a França, on passaren una curta temporada...


L'escassesa d'aigua va ser pal·liada, en part, gràcies a iniciatives com la duta a terme pel «Progrés» i, sobretot, un poc més tard, per Regs de Llevant, empreses que construïren grans infraestructures de reg pel nostre terme (Regs de Llevant, a més a més, per tot el sud d'Alacant). Segons ens conta Soriano, «todos los trabajos se realizaron a pico y pala, incluso los varios kilómetros de túnel. Todo el transporte de materiales se hizo con carros y mulos o caballerías; se cargaban los carros a capazo y legón y todos los transportistas de la comarca tuvieron trabajo durante el tiempo que duraron las obras» (p.25). L'autor ens explica que eixes companyies contractaren molts operaris per a fer els treballs que calien, com ara repartir aigua, ocupació que compaginava el seu pare, per a la qual utilitzava una bicicleta (el tram del canal encomanat tenia més de 3 km), valuós mitjà de transport en l'època. Fins i tot, Regs de Llevant disposava d'un taller amb dos operaris per a reparar-les. Soriano continua dient-nos que per a repartir l'aigua durant les nits –es treballava per torns-, els homes feien servir un carburer.


Pepe ens parla també dels saladars i dels usos d'aleshores. El seu avi portava en arrendament una extensió de terra pels voltants del Fondó, on s'explotaven els pastos, la llenya de matoll i el jonc: la llenya per als forns de les cases i el jonc per als artesans d'estores de Crevillent. I també ens descriu la pesca d'anguiles i llisses en els tolls i les assarbs, on també es practicava la caça d'ànecs, per a la qual cosa s'empraven reclams o enzes fetes amb fusta o suro, de les quals el Museu Escolar de Puçol compta amb una interessant mostra.


Soriano també ens descriu com eren les cases que aleshores es feien al Camp, «la típica casa de la época con los techos muy bajos hechos de argamasa –le llamábamos de ‘trespol’- y las vigas eran de tronco de palmera. [...] También se utilizaban por aquel tiempo vigas de troncos de olivo o de pino. [...] Por esa única puerta entraban también caballerías, ovejas, cabras, aves u otros animales, a las cuadras que quedaban a continuación de las habitaciones y de la cocina, puerta por medio» (p.45). Cases orientades a migdia, amb pis de terra compacta on s'agranava amb graneres de palma i mànec de canya; cases on no existien els banys, de la qual cosa també fa esment l'autor, que tampoc no s'oblida de parlar de l'evolució que patiren eixes cases, més tard fetes amb taulons i amb canyes i fang lluïdes d'algeps. Al museu, reproduïm algunes d'eixes arquitectures, amb els armaris de raconera, el pastador, el forn i, en resum, tots els diferents espais esmentats per l'amic Pepe.


En les cases del camp, en general, es disposava de més recursos que en les del «poble». En aquells anys es guardaven fruits secs, com ara figues i ametles, ja que la fruita era de temporada (Soriano ens parla, principalment, de raïm, magranes, dàtils, figues i bacores), feta en uns temps i uns terrenys on no existien les tanques.


Entre els fets històrics rememorats per l'autor, també apareixen les riuades dels anys quaranta, que ofegaren l'Horta i les terres baixes d'Elx (els Carrissars), on la seua família cultivava uns terrenys que van patir les conseqüències de les pluges i del desbordament del Segura. Interessants resulten, així mateix, les pàgines que ens parlen de la construcció de la «Travessa», als anys cinquanta, amb carros i muls i a força de braços..., carretera que enllaça la de Matola amb la del Lleó, a partir de la qual els trajectes entre eixes zones del camp serien més curts, sense la necessitat d'arribar fins a la vereda de Cendres.


Un altre costum del qual l'autor es fa ressò és el del dol o, més concretament, el que es refereix a l'acomiadament dels difunts, que Soriano descriu breument, però amb una excepcional vivor, quan faltà el seu avi. Així, ens parla dels resos i de les resaores (resadores); de la distribució dels assistents mitjançant cadires o, fins i tot, taulons; de la quotidianitat de la mort, en definitiva, al si de les societats (quasi) tradicionals, com la del camp il·licità a mitjan segle XX.


Anant el temps, ja de més joves es reunien els diumenges a la vesprada en el camí de la Pedra Escrita –pel que fa a aquesta zona del camp-, on jugaven a jocs com ara el «colomico tonto». No seria fins a l'any cinquanta quan, segons ens diu Pepe, el tio Antonio Boix compraria el primer aparell de ràdio de la zona i des d'aleshores el grupet es reuniria a sa casa a escoltar-la. Pels mateixos anys, es construiria el Cine Monumental d'Algoda i els costums anirien canviant... I les nóvies: es festejava els dimecres i els dissabtes a les nits; i els diumenges a les vesprades I, també, a les nits.


Com no podia ser d'una altra manera, el servei militar també ocupa el seu espai en un llibre de memòries com aquest. Soriano va fer «la mili» en la Marina, a bord d'un xicotet vaixell hidrogràfic que feia plànols de costa per Andalusia i Canàries. Les seues travessies són descrites per l'autor en unes pàgines, com la resta del llibre, plenes de sinceritat i optimisme.


El llibre tracta, com és lògic, d'altres qüestions força interessants, pròpies d'una dilatada trajectòria vital. Nosaltres, però, no volem fer espòiler i el deixem ací, quan Pepe es va fer gran, i us convidem a llegir una excel·lent obra, la lectura de la qual us farà descobrir la importància del quotidià.


Autor: Rafa Martínez, director de la Fundació Projecte Puçol.

¿Quiéres conocer todas nuestras novedades?

¡Suscríbete a nuestra newsletter!


Mecenazgo

Mecenazgo

Multimedia

Multimedia

Multimedia

Colecciones

Premios y reconocimientos



Top