Del 3 de juny al 12 de setembre de 2021

En una època en què les distàncies entre el camp i la ciutat es cobrien a peu o amb carro, per camins de terra que romanien enfangats gran part de l'any, era estrany que la població rural es desplaçara al nucli urbà si no era per una urgència mèdica, amb motiu d'alguna compra necessària o per les festes patronals. Les botigues i bars actuaven com a centres de reunió d'aquesta població dispersa, que passava la majoria del temps treballant en les seues terres o a les seues cases.  

Només els diumenges a la vesprada es trencava aquesta rutina, era un moment reservat per a l'esplai i la socialització, i era quan s'organitzaven Els blancs. Aquests eren una sort de festa casolana, en els quals persones de totes les edats trobaven una estona de diversió i en els quals la gent jove es coneixia i buscava parella. Se solia celebrar sempre en el mateix lloc, normalment l'eixample d'un camí o en un lloc buidat que poguera albergar l'esdeveniment, i a ells acudien les persones del veïnat. Hi havia una persona encarregada d'organitzar-ho tot, al qual se'n deia el blanquero: avisava als músics, buscava i adquiria els animals que es donaven de premi, muntava el tir al blanc, preparava el lloc del cacahuero, begudes, etc.  

El nom d'aquestes reunions socials prové del tir al blanc, que era una de les activitats que tenien lloc en elles. El tir al blanc consistia en un pal vertical, clavat en el sòl, i un altre horitzontal, lligat a l'extrem superior de l'altre pal, en un dels extrems del qual es penjava un conill. El joc consistia a encertar a l'animal penjat utilitzant com a projectil una pedra. Els mossos, previ pagament de 10 cèntims, tenien dret a llançar dues pedres, a una distància d'uns 8 metres. Si encertaven s'emportaven el conill o gallina que penjava de l'extrem del blanc.  

Podia trobar-se també l'antiquíssim joc del auca. Aquest consistia en una taula de fusta, amb una sèrie de figures representades, a les quals s'apostava. El auquero actuava també com cacahuero. En el seu lloc es podien adquirir cartutxos de mescla (cacauets, ametles, tramussos, etc.) de diverses grandàries, 10 cèntims de pesseta costava un cartutx normal i amb 20 cèntims et donaven una bona cartuxá. Tenia, també, unes botelles d'aiguardent, conyac i vi de moscatell que se servien en gotets de licor. Una copa de licor solia costar 5 cèntims, la mateixa quantitat que cobrava pels rollitos d'aiguardent.  

Els rotlles de gent es formaven i cadascú s'entretenia a la seua manera: els mossos provaven sort en el blanc, intentant encertar una de les dues pedres que els corresponia llançar; els majors s'asseien a xarrar; els músics (guitarra, llaüt i bandurria), començaven a tocar i eixien les primeres parelles a ballar.

Es ballava El ball del peu chafat: les parelles se situaven l'un enfront de l'altre, els braços caiguts al costat del cos, però amb un cert moviment i es movien els peus rítmicament sense moure's del lloc i quan sonava la cobla es canviava de lloc.

Altres balls típics eren les jotes valencianes, acompanyades amb castanyoles i cant, les masurques i els fandangos, i més tard van aparéixer els boleros, els pasdobles i altres estils.

Tot era amateur, des de l'organització fins als músics, que eren veïns. Cap a les quatre començaven a arribar els assistents, i a la posta de sol es retirava tothom, perquè encara no hi havia llum elèctrica, després de l'únic moment d'oci de tota la setmana.