En un dia com avui, sembla oportú permetre'ns la llicència de publicar el que moltes vegades fem en privat quan investiguem: fantasiar amb els nostres fons, deixar que les dades ens murmuren emocions, imaginar en totes direccions.. Ensoñarnos amb les històries que subjauen i filar el que no sabem. Us vaig a traslladar a la València de 1904. Allí comença una història d'amor que mereix ser recordada, per moderna, per feminista, per fer de les distàncies una font de creativitat, per basar-se en l'admiració mútua entre un home i una dona, per respectuosa amb el creixement de l'altre.

El Jove Hermógenes Esquembre és un home inquiet, que acompanya a la societat villenense, poble en el qual naix, amb una mirada artística, costumista, periodística, veraç. Acaba de començar els seus estudis en l'Escola Superior de Belles arts a València. El seu pare, un comerciant d'ultramarins, probablement li recolza en algunes despeses, però així i tot, ha de compartir pis i ho troba en la casa que temporalment ocupa el pintor i fotògraf il·licità Matías Penalva.

Les fotos de les seues tres filles casaderas ronden per la casa, i Matías, que veu amb bons ulls a Hermógenes li parla de les virtuts domèstiques de Generosa i Córdula que posen embotides en les seues cotilles. -I està una altra?- pregunta el jove referint-se a la xica que darrere d'ell posa les seues mans sobre els seus muscles. –Eixa… eixa és Victorina- assenyala Matías amb una evident contradicció chisporroteándole en els ulls. -Ara mateix s'ocupa del negoci familiar, a voltes crec que és un home, una mica seca saps? Però és “la més arriscá de totes”. L'única que s'ha atrevit a seguir amb la fotografia-.

I Hermógenes somriu, perquè confirma que efectivament aqueixa és la que li agrada.

Victorina Penalva no és una mica home, és cuirassada en el seu femineidad. No vol que ningú li propose matrimoni, es vesteix hermètica i digna. Anys més tard, la seua filla aplicaria la mateixa pràctica i es protegiria en un gest de santa, de xiqueta eternament atrapada bevent de la petxina en el famós quadre de Murillo. Les dues amagades, la primera per no haver-se enamorat fins al moment mai, la segona per créixer des del bressol enamorat d'un model. Tots dos sentiments els va ocasionar el mateix home.

En els anys següents, sovint puja Victorina a València, li porta encàrrecs de retrats al seu pare. I comenta amb Hermógenes les dificultats de l'aquarel·la, tècnica que comença a oferir al gabinet que regenta a Elx. Esquembre espera cada vegada amb més ànsia les seues visites, comença a interessar-se en les arts fotogràfiques només per tenir una excusa per a preguntar-li a la xica quins li semblen les bondats del carbó sobre les tècniques de bromur, i li envia els dubtes en postals. Ella li contesta sempre professional i piadosa. A punt d'acabar la seua formació, en 1909, un afortunat retard de Matías els permet estar tot sol. Abans que es volatilice al no trobar al seu pare a casa, ell la subjecta del braç. -Necessite la teua ajuda- murmura -Estic embossat. És l'autoretrat. No em reconec en el que he intentat-.

Victorina espera al fet que ell es pose el vestit refugiant-se darrere de la càmera de Matías, espantada per un insolent caloret conquistant el seu componiment, que amenaça amb convertir-se en suor i desmuntar-li tot l'elaborat pentinat. Quan Hermógenes apareix i cerca nerviós la postura que li definisca per a immortalitzar-se, ella avança cap a ell. Sap molt bé qui és aquell home i com retratar-ho. Li col·loca de semi perfil, li posa dret el corbatí sense mirar-li. -Tinc el bigot simètric?- pregunta, i l'obliga a posar els seus ulls en ell. Hermógenes aconsegueix veure-ho, acaba de descobrir l'incendi en el qual s'ha convertit el maleït caloret. Llavors s'atreveix a posar la mà a la seua cintura. Però ella li aparta, -Queda't quiet- li ordena. S'apressa a refugiar-se sota el chal que li aporta la foscor necessària a la càmera per a obrir l'objectiu. I li acaba de captar.

Potser Victorina va eixir corrent després del tret i va estar uns anys barallant amb els esperits que pretenien campar al seu buit. Sabem que Hermógenes guanya premis per la seua obra artística a València i completa els seus estudis de pintura al costat de Cecilio Pla a Madrid. I al voltant de 1906 decideix tornar a fixar la seua residència a Villena.

Desenvolupa llavors les seus més notables obres pictòriques, s'involucra com a reporter i dibuixant al setmanari Villena Jove i obri una acadèmia de dibuix. De tots aquests assoliments desitjaria que ella tinguera constància. La recorda, li mana salutacions i missatges entre línies en les cartes que escriu a Matías i no rep més resposta que salutacions formals.

Ara que llig aquesta història i torne a estendre les fotos i els documents sobre l'escriptor, he reparat en una persona de la qual sempre ens hem preguntat què paper jugava la seua presència en la correspondència en la història de la família i que en aquest moment encaixaria per a donar-li la volta necessària a aquest romanç.

María Virtuts Esquembre prepara el seu viatge a Malpica, Xile, on l'han destinat com a missionera després de la seua ordenació com a monja. No se li ha escapat la taciturnitat del seu germà des que va tornar, el geni creador incapaç de quedar-se quiet de pur torment. Escriu llavors a Victorina per a acomiadar-se d'ella, li demana que li faça una postal per a regalar-li-la en record als seus sers estimats vestida, amb el seu hàbit de monja i agarrada al Sagrat Cor de Jesús.

A la trobada li les arregla per a parlar-li de l'errar del seu germà per l'estil fosc del mestre Zuloaga, de les misèries per a guanyar-se la vida tant com a pintor com de periodista i per a insinuar-li que podria ensenyar-li a eixir a flotació si li ajudara a ampliar el seu negoci amb les arts fotogràfiques.

Diversos dies més tard, Hermógenes rebria una postal de Victorina de la Catedral de Santa María, en la qual li preguntava si podria fer un oli amb algunes de les seues fotos, per a exposar-les en la vitrina del seu Gabinet.

De la segona década del segle comptem en  l’archiu amb nombrosa correspondència de la parella que es declara amor, que es compten el seu dia a dia, que s’envien opinió sobre col·leccions i tècniques, que es riuen creant composicions humorístiques.

Tenim constància que Esquembre va ampliar els serveis de la seua escola recorrent a la fotografia.

A voltes, quan passe la mà pel llibre sobre el Nu en l'Art que trobem embolicat en un mocador verd opac i amagat en el fons d'aquell bagul, m'agrada imaginar a una Victorina a la qual li va desaparèixer el pudor, tombada com a model per als exercicis de dibuix que practicava el seu estimat i al que li seguirien tòrrides trobades, que destruirien la vestidura discreta i la farien posar en el mateix Vestit Imperi.

Potser va trobar en aquells moments fugaços la plenitud espiritual, l'alliberament de la Dona del moviment de la qual es va descobrir pionera, la paciència per a esperar a desposarse amb 27 anys.

He arribat a divagar, en comparar la data de les noces amb la del possible naixement del seu primer fill, o quan llegia que ell la cridava “mi esposa”, que es van haver de casar precipitadamente al moment en el qual es van adonar que havien concebut a Ramoncín. No deixa de ser curiós que en una família de fotògrafs no es deixe constància de tan esperat moment, si bé és cert que a principis de segle no era el costum.

Però els pensaments se m'enfonsen quan els contraste amb la gelosia religiosa i el sòlid aferrament a les litúrgies catòliques que tota la família demostrava. Barrege llavors que va ser la responsabilitat empresarial de Victorina el que va sostenir el seu amor en la distància, la seua emprendimiento i tenacitat que la porten a centrar-se en la seua carrera professional, espentant sola el negoci a Elx, fins a aconseguir uns ingressos estables a partir de la fotografia artística i burgesa que els permeteren formar una família, la qual cosa finalment ocorre en 1916, amb el trasllat de l'artista a la nostra ciutat.


Va poder ser la història així?, explica aquesta versió les llacunes de les nostres recerques?, contesta el perquè d'una relació tan llarga en la distància, o el caràcter sec i emprenedor de Victorina? Poden provar vostès a fer una versió alternativa si ho desitgen, les dades objectives de partida els tenen recollits en el Setiet nº 23.

Autora: Nuria Quiles, col·laboradora del Museu Escolar y donant de la col·lección d' Hermógenes Esquembre.