El voluntariat ha estat i és un element clau en el funcionament del Projecte Pusol. Des dels començaments de la nostra marxa, han estat nombrosos/as els/les col·laboradors/as que han passat per aquí i han fet possible que seguim en la bretxa. La projecció social del Projecte -a partir del col·legi, en la comunitat…- és la pedra angular d'aquest, d'aquí ve que sempre hàgim valorat l'esforç d'aquestes persones que durant tots aquests anys s'han acostat fins aquí i ens han dedicat part del seu temps, un temps de la seva vida a estar amb nosaltres/as. A més del seu treball, ens van regalar allò no quantificable de la seva amistat i aquestes estones que mai oblidarem, amb els quals sempre estarem en deute. Volem començar aquesta secció sobre el voluntariat reconeixent a aquells/as que tant van fer i fan pel Projecte, especialment a els/as que ja no estan entre nosaltres/as, si bé la seva memòria roman.

Avui recordem a Juan Galiano, amic entranyable i entusiasta col·laborador del Projecte Pusol durant una dècada, en la qual va deixar sobrades mostres tant de la seva bonhomía com dels seus coneixements sobre la cultura tradicional d'Elx. Ja en el primer número del Setiet, en 1994, Juan era entrevistat per María Dolores Peiró -una de les creadores, al costat de Fernando García, del Museu Escolar-, entrevista a la qual treia el cap la personalitat del nostre amic, fidel a la seva cita en el col·legi els dimarts i els dijous per a ensenyar a els/as escolars a encordar cadires… El segon número de la nostra revista ja va incorporar el primer dels molts textos que Juan signaria en ella, aquest amb un títol que expressava tota una declaració d'intencions: “Per què transmeto les meves experiències als nens”. Amb la seva excel·lent prosa, ell mateix es contestava a aquesta pregunta quan afirmava que “vaig començar a venir al Museu Escolar Agrícola per curiositat, volia conèixer l'obra d'un mestre d'escola original i romàntic”. I, més endavant, continuava en aquests termes: “Des del principi de les meves visites al Museu he col·laborat en la restauració de diverses peces; en alguns casos es tractava solament de netejar i fer alguna petita reparació, i ja llavors els nens em venien a preguntar aspectes del treball que realitzava, en la majoria dels casos laboris completament noves per a ells”. Directe i concís, minuciós en les seves explicacions, Juan va ser un dels pilars fonamentals del Projecte durant anys. De la seva ploma van sortir valuosos textos per al Setiet, entre els quals sempre recordarem el monogràfic sobre “El *Costurer” que, il·lustrat per Antonio Ródenas -un altre puntal del Museu Escolar-, va aparèixer en el número 10 (1999) de la publicació. Juan era amic de tots/as i sempre va ser generós amb nosaltres/as i amb Puçol. A través dels seus escrits, ens va parlar del passat, al seu estil, com sempre va ser i com va viure, de manera senzilla i sincera. A més, al costat de la seva veu inoblidable, el seu geni irrepetible i els seus consells -a vegades- inconfessables, l'amic “Centella” -com ho van sobrenomenar en la seva joventut- ens va regalar dos magnífics llibres amb els quals també podem conversar quan el trobem a faltar.

En el primer d'ells, Per les senderes de la memòria, Juan va bussejar en els seus records fins a trobar un temps passat plagat d'anècdotes i de sers estimats. Amb ell remuntem el curs del Vinalopó i vam recórrer aquests paratges tan cars a tots/as nosaltres/as, com a l´Aigua Dolça i Salada, el vaig moldre Magres o el pantà, fites entranyables en la memòria col·lectiva d'Elx. Juan va emprar un hàbil exercici literari per a recordar les seves excursions diumengeres, situant la pujada al pantà en els anys quaranta i la tornada a casa des d'aquells paratges en el llindar del segle XXI. Va aconseguir, amb raó, enrojolar-nos a tots quan va treure a relluir la millor de les seves crítiques feroces i ens va mostrar l'estat de ruïna i abandó en el qual, llavors -el llibre es va publicar en 2004-, naufragava un paisatge cultural de singular riquesa. Així, va posar davant els nostres ulls l'espectacle decrèpit d'un riu contaminat, un molí desaparegut i una Séquia Major bressolada per uns arbres tan peculiars com ignorats, tot un patrimoni, en definitiva, que s'ofegava entre les escombraries a causa de la desídia de la societat. Fa 16 anys d'això…

En el segon dels seus títols, Des de la balona (2007), Juan es va ajudar a pujar a aquesta sort de metàfora que tan bé coneixia i va tornar a ballar-la, aferrant-se a uns records que va voler compartir amb els altres. I ens va parlar de la seva infància, del col·legi, del treball dur, de la seva família… I ens va presentar al seu avi, l'oncle Tonico “Brosses”, aquell traginer de Algoda que, quan van viure en el Raval, li comprava el *TBO cada dimecres, el seu primer llibre de text, com ell deia. I ens va parlar de la guerra i del maqui; i de la seva emigració a l'Uruguai en un transatlàntic italià, on va conèixer a un pagès de Sardenya amb el qual es va entendre parlant valencià… I és que Juan sempre va estar prop de la gent del carrer, de la conversa, de la curiositat per entendre la vida i de no oblidar-se de viure-la a cada moment. Serveixin aquestes línies com a record i sentit homenatge a un dels nostres col·laboradors, un amic inoblidable al qual sempre recordarem amb afecte i respecte.

El present text reprodueix part de la tribuna que l'autor va dedicar a Juan Galiano amb motiu de la seva defunció, publicada en el diari Informació, (vinya. «El pantà de «*Centella»», en Informació, núm. 9.083, 28 d'agost de 2009, p.12).

Autor: Rafa Martínez, director del Projecte *Pusol.