Quan no surten els comptes sorgeixen els contes. Vaig escoltar fa uns anys aquesta espècie de refrany. El proverbi ve a dir, bàsicament, que les millors idees, les millors històries, sorgeixen en temps difícils, traient l'enginy més creatiu de l'ésser humà.

Durant el franquisme, el setè art es va veure emmordassat amb la censura. Aquesta ja existia des d'abans de Primo de Rivera, però el contingut moral de les pel·lícules comença en aquesta època a ser objecte d'un control més detingut[1]. El món de l'art va haver de buscar noves fórmules, els artistes van haver d'esprémer el seu enginy per a poder comptar, mostrar o narrar la realitat del país sense ser censurats. Dins d'aquesta generació d'artistes apareix un dels directors més importants del cinema espanyol, Luis García Berlanga.

Aquest cineasta valencià nascut en 1921, el centenari del qual es commemora en l'actualitat, va créixer com a realitzador sota l'ombra del codi de censura, adaptant-se i buscant noves fórmules per a la comèdia.

Mediada la dècada de 1940, després de la declaració de la república i les primeres eleccions, s'assenteixi un moviment cinematogràfic conegut com a neorealisme italià. Est, la primera pedra del qual va ser Roma, ciutat oberta (1945, Rosselini), mostra la cara més amarga de la postguerra i una nova manera de narrar, aliena als convencionalismes estatunidencs. Com contraplano, Espanya, en les albors de la dictadura, no mostra, o no deixa mostrar, la realitat del país al seu cinema. Després de les noses imposades pel règim, la mirada de Berlanga parteix de fer ús de la comèdia com un vel translúcid per a disfressar la realitat d'una Espanya castigada per la fam i la misèria, estirant la tragèdia amb el seu estil àcid, folklòric i paròdic. Aquestes absurdes situacions són una influència del teatre absurd i l'esperpent, d'escriptors com Valle-Inclán, Jardiel Poncela o el mateix Miguel Mihura, amb el qual va treballar per al guió de la pel·lícula Benvingut, Mister Marshall (1953, Berlanga).

El seu cinema arriba fins a l'etapa de la Transició, un període sense la llosa de la censura en la qual es mostra més deslligat que mai. Durant aquesta etapa aflora la paròdia de la classe burgesa del franquisme en la seva trilogia nacional, arrencant amb L'escopeta nacional (1978, Berlanga). La seva filmografia ha anat disseccionant amb bisturí la història i la societat espanyola del segle XX, des de la postguerra fins a la transició.

Aquest 2021, any del centenari del seu naixement, són molts els esdeveniments que han tornat a posar en valor la carrera del director valencià: diverses exposicions centrades en la seva trajectòria, l'acceptació per part de la RAE de l'adjectiu berlanguiano i, per descomptat, el llegat que va dipositar en 2008 en l'Institut Cervantes, que contenia el guió inèdit de la pel·lícula Visca Rússia!, la que vindria a ser la quarta part de la saga “Nacional”.

Autor: Borja Guilló, tècnic del Museu Escolar.