Aquest panell de l'exposició La botiga dels joguets. Construint somnis es va centrar en els jocs de carrer i en els de taula, donant-los un sentit de continuïtat, ja que la manera de jugar va canviar dràsticament en un moment determinat del segle passat.

Els xiquets i les xiquetes d'aleshores jugaven al carrer, sempre a l'aire lliure. L'entreteniment poc tenia a veure amb joguets complementaris més enllà d'una pilota, una baldufa o un guix amb què dibuixar a la calçada. Principalment, jugaven amb el seu cos i les seues cames, sempre en moviment -necessitat vital dels xiquets i les xiquetes- i requerien unes regles mínimes per a regular la competició: el sambori, l'amagatall, el joc d'agafar… aquells passatemps que duraven fins ben entrada la vesprada, fins que ta mare et cridava des de la finestra o eixies corrent cap a casa perquè no t'havies adonat de com era de tard.

Si el joc al carrer necessitava elements, aquests eren mínims i, sobretot, llancívols, com les pilotes. Els de destresa també eren un clàssic: la corda, el diàbolo, les xapes… Menció especial mereixen les tabaes o «osalets», un joc antiquíssim que va evolucionar fins al plàstic, però que originalment s'elaborava reutilitzant ossos d'animals. Es tracta d'un joc d'atzar popularitzat des de l'antiga Grècia, que consisteix a llançar cinc ossos de l'astràgal del moltó, el que articula la tíbia i el peroné. Llançant-los com si foren un dau, a cadascuna de les posicions o postures de l'os se li atribuïa un nom: panxa, forat, orella i plat, un clar exemple de com objectes quotidians sense valor aparent es convertien en jocs infantils.

El que va ocórrer després va ser que l'automòbil va envair els carrers… Aquells trams de terra on es jugava a les boletes es van asfaltar, les carreteres ja no eren segures, els cotxes circulaven i no deixaven espai per als passatemps. Així mateix, la seguretat dels carrers va canviar i va començar a ser més perillós que els xiquets i les xiquetes «anaren solts» sense supervisió. En definitiva, el joc al carrer es va convertir en una pràctica massa perillosa. Va ser aleshores quan els/les menors van haver de quedar-se a casa i buscar un altre tipus d'entreteniment i, arran d'això, augmentara considerablement el joc de taula com a tal. El parxís, l'oca, l'escala, el Monopoly i molts altres jocs, que ja eren populars durant la primera meitat del segle XX, van experimentar un auge considerable, ja que la industrialització en va permetre la fabricació en sèrie.

Entre els jocs de taula més populars, destaca Juegos Reunidos Geyper. Industrias Geyper (fundada a València l'any 1945) va llançar al mercat, el 1965, aquest compendi familiar de jocs de taula. Va gaudir d'un gran èxit des del principi, atesa la creixent demanda de jocs que oferiren diversió il·limitada per a totes les edats. Les famílies es reunien per participar en partides de parxís i d'oca, entre altres, que fomentaven la diversió en grup.

Però el joc de taula no sempre va ser igual. A finals del segle XIX i principis del XX, el joguet va començar a prendre un rumb didàctic, ja que van augmentar els corrents pedagògics que modificaven la visió de la infància, i la figura clau d'aquesta transformació va ser María Montessori. La seua filosofia defensava, entre altres coses, que els xiquets i les xiquetes tenien necessitats educatives pròpies i que el seu aprenentatge havia de ser actiu i autònom.

El declivi dels jocs de taula va començar a partir dels anys 80, a causa del canvi en els hàbits de l'oci infantil, produït principalment pels videojocs. No obstant això, aquesta afició va tornar fa uns anys i va iniciar una nova moda d'aquesta forma d'entreteniment.

···

Com sempre, és un plaer participar en aquesta activitat escolar del museu. Els dimarts, a les 11:45 hores, ens alçàvem de l'ordinador i interrompíem durant 45 minuts la nostra rutina diària per a estar amb l'alumnat de cinqué i sisé a l'aula, al museu, al magatzem, al fons documental, als exteriors, etc., allà on la jornada ho requerira. Una estona d'investigació i treball, sí, però ben diferent de la nostra pràctica habitual. Ha sigut un plaer comptar amb Roberto i Lucía en aquesta experiència que espere que no obliden en la seua següent etapa educativa.

Autora: Marian Tristán, coordinadora del Museu Escolar de Puçol.