Aquests xicotets i xicotetes companys i companyes d’aventures han estat presents en les infàncies des de, segons els vestigis arqueològics, l’Egipte faraònic o la Roma clàssica. Xicotetes figures de terracota acompanyaven els infants i, encara que durant molt de temps van ser interpretades des del seu elevat caràcter simbòlic, les noves lectures apunten també al joc com una activitat social inherent a l’ésser humà. No és d’estranyar que aquests xicotets éssers inerts foren representacions antropomorfes: igual que ocorre amb els animals, els humans utilitzem el joc com a eina per al desenvolupament cognitiu i d’habilitats que seran útils durant la maduresa.

Les primeres nines i ninots es van elaborar amb els materials que oferia l’entorn: fusta, argila i tela. A poc a poc i amb l’arribada de les societats de consum es van convertir, en moltes ocasions, en béns de luxe, reservats al joc d’uns pocs xiquets i xiquetes.

Les famoses nines de porcellana han despertat sentiments molt diversos. Els seus sumptuosos vestits i tirabuixons les han convertides fins i tot en protagonistes de pel·lícules per a públics molt diferents, des del cinema infantil fins al de terror. Moltes d’aquestes nines, sovint importades, eren manufactures realitzades mitjançant diferents tècniques. Entre elles trobem les de porcellana vidrada, conegudes com a “nines xineses”, del segle XVIII. Reben aquest nom perquè, encara que procedien d’Alemanya i França, presentaven rostres amb trets asiàtics. D’altra banda, els ulls solien ser de vidre, o pintats directament sobre el cos de la nina.

Tanmateix, la tècnica que es va popularitzar durant el segle XIX -un segle marcat pel gust artístic realista- va ser la del bescuitat sense esmalt. Aquesta tècnica donava a la porcellana una textura mat i un aspecte més naturalista, apropant el rostre de les nines a una representació més real de la pell. El seu ús es mantindria fins als nostres dies.

Durant el segle XIX també es van popularitzar els anomenats bébés, en francés, ninots que, a diferència de les nines que representaven dones adultes, buscaven reproduir els trets i les proporcions dels xiquets i xiquetes. Els seus cossos rabassuts, els grans caps i els trets infantils reflectien una nova concepció de la infància i del mateix joc. Molts d’ells anaven acompanyats de bressols, cotxets, biberons i vestits, creant tot un xicotet univers de cures que permetia a les xiquetes reproduir, a través del joc, les pràctiques i els rols de la vida quotidiana.

En contraposició a aquest tipus de nines, considerades fins i tot objectes de luxe, en l’anomenada Vall del Joguet es van desenvolupar tècniques per a crear nines a un cost menor. A Onil, una d’aquestes ciutats bressol del joguet, Ramón Mira Vidal, que treballava com a guàrdia civil, va haver de viatjar per diferents ciutats, fet que li va permetre conéixer altres realitats de la infància i els joguets estrangers que hi arribaven. A ell se li atribueix la primera nina espanyola, creada el 1870, que mesurava tot just 10 centímetres i estava feta de fang i que, actualment, es conserva al Museu de la Nina d’Onil. El seu pes feia difícil fabricar nines de major grandària, per la qual cosa va desenvolupar una pasta especial a base de fècula de creïlla, farina, serradura i escorça de pi. Les diferents parts es realitzaven mitjançant motles i posteriorment s’assemblaven per a permetre’n l’articulació, encara que continuaven sent pesades a causa de la serradura present en la seua composició.

Més endavant, amb l’arribada del cartó, l’empresa contestana Hijos de Francisco Merín Pérez va desenvolupar la famosa gatxa, una pasta de cartó més lleugera i manejable que es reforçava amb cola i es pintava a mà. Aquest nou material va permetre fabricar nines més accessibles i lleugeres. Sense anar més lluny, la primera Mariquita Pérez, una de les nines més famoses de l’època, estava feta de cartó i tenia els ulls de vidre.

A mitjan segle, concretament el 1950, es van instal·lar a Onil les dues primeres màquines injectores de plàstic. La modernitat havia arribat per a quedar-se en la producció de nines, abaratint els costos i permetent l’aplicació de noves tècniques i formes.

També cal esmentar l’importantíssim paper dels ninots de tela, presents fins als nostres dies en forma de peluixos o nines de drap. Sovint es confeccionaven amb les restes de roba que sobraven d’allò que es feia a casa, convertint les restes d’altres teixits en nous companys de jocs.

Els canvis socials i econòmics s’han reflectit sempre en aquestes personetes en miniatura: en els materials amb què van ser fabricades, en la moda dels seus vestits i pentinats i fins i tot en els cànons de bellesa dels seus cossos, cada vegada més esvelts i adultitzats.

Hi ha coses que no canvien i el gust per les nines n’és una. Mérida i Nora miraven fascinades els rínxols de la Mariquita Pérez que van triar exposar al panell “Xicotets i grans ninots”. També van observar les marcades diferències entre la roba, els materials i les figures de les primeres Nancys i les Monster High amb què juguen ara.

Potser, al final, les nines també siguen un xicotet reflex del temps en què viuen aquelles persones que juguen amb elles: canvien els seus vestits, els seus cossos i fins i tot els seus rostres, però romanen com a companyes d’aventures i com una manera d’entendre i representar el món que ens envolta.

Autora: Ana Campos Martínez, coordinadora de la Casa-Museo de l'Hort dels Pontos. 

Bibliografia:

"History of China Dolls", [en línia] Direcció URL: <https://quintessentialantiquedolls.wordpress.com/history-of-china-dolls/l>. [Consulta: 31/08/2026]

“Historia de las Muñecas de Onil”, [en línia] Direcció URL: <https://xn--museodelamuecaonil-x0b.es/las-munecas-de-onil>. [Consulta: 31/08/2026]