Pots llegir este i altres articles d’investigació en la revista  El Setiet nº 27, accessible i gratuïta en la nostra web (secció Publicacions).

La font d’aigua Sinaí sempre crida l’atenció dels/de les visitants pels seus colors vibrants; i a aquells/es que no coneixen el seu ús, també els sembla curiós el seu funcionament. I, per descomptat, a aquells/es que el coneixen, els porta a la ment molt bons records. La seua història i el seu context són tan singulars com la seua aparença.

Història

Durant el segle XIX, sobretot en l’àmbit mèdic, es comença a prendre consciència de la importància de la higiene i de l’aigua amb la finalitat d’evitar malalties; es comença a gestar el que hui coneixem com a salut pública. Este corrent pretén canviar les condicions de vida de les persones, sovint insalubres, amb la finalitat de millorar el benestar de la població i evitar pandèmies i malalties, una corrent que prendrà el nom d’higienista[1].

És en este context de renovacions en les infraestructures hidràuliques, per a millorar la puresa de l’aigua, que hi hagué un augment en la producció i el disseny de filtres i fonts d’aigua. Per la seua banda, el químic i biòleg valencià Conrado Granell va inventar en 1926 el filtre d’aigua o font de Sinaí, que, posteriorment, un any després, va ser patentat.

Les primeres peces d’este filtre foren fetes en la fàbrica de Vicente Montaner Lerma, a Manises, els quals tindran la patent des de principis dels anys trenta. Es fabricarien en els tallers de Vicente Montaner fins als anys seixanta, manufactura que reprendria Artesanías Manises. Posteriorment, en 1985, es va fer amb els motles l’empresa Amparo Sánchez S.L.

El filtre va ser sotmés a diverses proves per a avalar la seua eficàcia i és finalment després de la guerra civil, en l’any 1942, quan la Direcció General de Sanitat certificà l’eficàcia de la font[2].

Durant la seua comercialització, Conrado Granell va escriure diversos articles que relacionaven les capacitats del seu invent amb la ciència, com “Depuración biológica y elaboración, por un procedimiento natural, de aguas digestivas de mesa y medicinales”; així com altres articles dedicats exclusivament al filtre: “El progreso de la Ciencia. Fuente de la Salud SINAÍ”[3].

Este vincle íntim amb la ciència, amb la medicina i l’aval de les institucions relacionades amb la sanitat foren les bases en què es recolzaren per a iniciar la campanya publicitària del filtre, com es pot observar en la següent cita d’un dels seus fullets: “El aparato SINAI, como es fácil de comprender, no es un filtro más; consiste, sencillamente, en una prodigiosa fuente mineral en miniatura que elabora a voluntad aguas minerales de mesa y medicinales, completa y perfectamente depuradas y revitalizadas, (…) Con un SINAI ya no se precisa ir en busca de la fuente medicinal; es el propio manantial salutífero el que se lleva a casa”.

Es venien inclús preparats químics que s’introduïen en el filtre per a millorar la salut; alguns exemples són els específics per a l’acidesa o per a les malalties de renyó.

Existiren diversos models d’esta font, sent el més conegut i el més conservat el model familiar de menjador, que arribava amb totes les seues peces a més d’un metre i mig d’alçària.

Funcionament

El Sinaí constava de diverses peces. La peça superior era un dipòsit on es trobava el primer sifó depurador. L’aigua s’introduïa per esta peça, que compta amb una tapadora per a la seua fàcil manipulació; en esta peça es trobava ja una primera capa de carbó actiu. L’aigua queia gota a gota per una clau de pas al següent filtre. Un trípode ceràmic suportava el pes del dipòsit, separant este de la següent peça; per estes obertures es podia veure que l’aigua queia i advertir quan el dipòsit estava buit.

L’aigua es filtrava per una altra capa de carbó actiu a la següent peça, a la cisterna, on l’aigua entrava de nou en contacte amb un altre filtre. Esta part rep el nom d’àmfora per la seua forma cilíndrica arredonida, que recorda este tipus de recipients ceràmics. És en este vas on es trobava el gruix dels filtres, destil·lant les impureses més menudes per un de sorra; finalment, passava per l’últim filtre format per pedres de granit i basalt. En la base d’esta àmfora es troba l’aixeta per la qual se servia l’aigua. A més, compta amb un tub de cristall que quedava fora de la peça, el qual indicava el nivell d’aigua del seu interior.

L’última part és la peanya que, encara que en els primers models no anava inclosa, es va afegir posteriorment per a fer el filtre més atractiu i funcional. Estes peanyes sostenen l’estructura del Sinaí i estan decorades de la mateixa manera que les altres parts, donant homogeneïtat a la peça.

També trobem un altre tipus d’estructures amb peus de ferro forjat que, a manera de trípode, aguanten les dues parts de la peça.

Decoracions

Són peces fetes a motle que presenten unes decoracions que, tot i ser ceràmica manisera, s’allunyen totalment de l’estil de facturació valenciana. En estos primers anys trobem la decoració dels sinaís altament influenciada per l’Art Decó[4], amb colors dramàtics i elegants.

D’altra banda, també n’existeixen altres la pintura dels quals té influència modernista, un estil artístic que es caracteritza per la representació de motius naturals, sobretot vegetals, línies corbes i asimètriques i l’ús de colors vius i vibrants, que podem veure reflectits en estes fonts decoratives.

També trobem sinaís d’estil neorenaixentista, que copia els motius típics castellans d’època barroca, com la ceràmica de Talavera del segle XVI, evocant paisatges campestres i arquitectures d’aquella època.

El Sinaí en l’actualitat

Actualment, estes fonts són molt buscades pels col·leccionistes pel seu valor històric i estètic, però també hi ha un altre perfil de demandant que les adquirix per la seua utilitat com a filtre natural d’aigua. És per esta raó que, fins i tot, trobem que, actualment, la producció de sinaís continua en mans de l’empresa LCM Lacer España, que es dedica a la fabricació de peces per motle. Esta corporació presenta en el seu catàleg els models més significatius de la font, amb la particularitat d’oferir també una peça totalment lacada en blanc.

Autora: Ana Campos, coordinadora de la Casa-Museu de l’Hort dels Pontos.