La màquina d'escriure ha sigut una eina indispensable en molts treballs i oficis al llarg del segle XX. En menor mesura, però no per açò menys important, ha afavorit el desenvolupament de la literatura, el periodisme, el teatre i el cinema. Aquesta revolucionària eina del segle XIX ha evolucionat al llarg del temps, pràcticament fins a la dècada dels 80 del segle XX entrant gradualment en desús amb l'assentament dels ordinadors.

Aquesta evolució de les màquines d'escriure és coetània a la de la indústria cinematogràfica. Precisament el cinema, entre altres arts, al llarg de la seua història, mostra l'evolució de les societats i s'encarrega de documentar i donar testimoni d'un lloc i un moment concret. 

La història del cinema ha sigut testimoni de l'evolució de la màquina d'escriure. Un dels primers models apareix en la pel·lícula Tienda de locos (Reisnet, Charles 1941). És Harpo, un dels germans Marx, el que apareix “teclejant” en una Smith Premier nº4, un model d'escriptura no visible de la primera dècada del segle XX. És característic el seu doble teclat, un per a les majúscules i un altre per a les minúscules. Aquests primers models estaven fabricats en ferro colat amb obertures laterals per a alleugerir el pes, però així i tot eren molt pesades i difícils de transportar.

En la pel·lícula La lista de Schindler (Spielberg, Steven 1993) la màquina d'escriure té un paper rellevant. En una escena, Oskar Schindler i el seu comptable, Itzak Stern, redacten una llista a màquina amb els noms dels empleats per a la seua nova factoria i que per tant no acabaran en el camp de concentració d'Auschwitz. La màquina utilitzada per a aquesta pel·lícula és una Continental Model Standard de 1925. A diferència de l'anterior aquesta és d'escriptura visible, és a dir, es pot llegir el que es va teclejant a mesura que s'escriu. Un altre avanç d'aquest i d’altres models coetanis és el teclat únic en el qual un mecanisme accionat per una tecla permet alternar entre majúscules i minúscules.

També forma part de l'atrezo o utilería emfàtica, essencial per al desenvolupament de la història, de la pel·lícula El resplendor (Kubrick, Stanley 1980). El protagonista, Jack Torrance, la utilitza per a escriure una novel·la. L'escena on la màquina centra tot el protagonisme és en la qual Wendy, dona de Jack, descobreix que aquesta novel·la no és més que una enorme quantitat de folis en els quals es repeteix la frase en anglès: all work and no play makes Jack a dull boy. La màquina d'escriure que apareix és una Adler model Universal 39 de l'any 1968. S'aprecia la seua evolució estètica, que es donarà en la gran varietat de models que es van desenvolupar als anys 60. En aquesta època van reduir la seua grandària i el seu pes considerablement, i una prova d'açò és que totes eren portàtils i tenien el seu maletí per a transportar-les. Aquesta reducció de pes va ser possible gràcies a l'ús de materials més lleugers i dissenys de màquines menys robustes.

L'artefacte va afavorir la inclusió de la dona al món laboral des de principis del segle XX. En la pel·lícula Figuras ocultas (Melfi, Theodore 2016) Katherine Johnson, matemàtica de la NASA, fa ús d'una IBM Selectric de 1961, un dels primers models elèctrics comercialitzats. Aquestes màquines elèctriques van reemplaçar el tradicional carro per un mecanisme que es desplaçava al llarg del paper, permetent l'escriptura, mentre un corró mantenia el paper fix. Aquest mecanisme era conegut com a bola de tipus, una espècie d'esfera amb tot l'abecedari que podia escriure fins i tot amb diverses tipografies.

La màquina d'escriure es va convertint en una eina obsoleta coincidint amb l'aparició dels primers ordinadors personals i el seu èxit comercial en la dècada dels 70 del segle XX. Aquestes primeres computadores van adaptar molts aspectes de les màquines d'escriure destacant la distribució de teclat QWERTY patentat en 1868 i que mantenim avui dia en els nostres ordinadors, tablets i smartphones.

Autor: Borja Guilló, tècnic del Museu Escolar.