Quan tenia 15 anys vaig començar a guardar en una caixa, totes aquelles coses que per a mi tenien un significat especial o havien format part d'alguna cosa important en la meua vida. Amb el pas del temps, cada vegada que obria aqueixa caixa era per a mi com obrir i traure del subconscient records que estaven dormits, sensacions del passat i sempre em treien un somriure...així que quan vaig arribar a Pusol en el meu primer dia de treball va ser com obrir aqueixa caixa.

Tinc en la meua retina el perfil de les palmeres a contra llum, aqueixos camps infinits, sense tanques, sense barreres, els camins custodiats per palmeres que condueixen a la casa típica del camp d'Elx, els magraners, la buganvilla plena de papallones, el verd més verd i el blau del cel, més blau. L'olor a terra...

Tinc a les meues oïdes el so dels ocells abans d'obrir aqueixa porta del col·legi, el pas del bestiar per la carretera, el tractor que s'allunya pel camí...pau absoluta en el començament del meu dia.

I de sobte, entrar en aqueixa escola amb encant, amb el vell piano, els caragols de mar, i és com obrir aqueixa caixa, que em porta els records dormits, com les vesprades que eixia amb la meua mare a comprar botons o a omplir de colònia l'ampolleta a la drogueria de Pérez Seguí, o aqueix matí de Nadal que em portava el meu pare de la mà a tirar la meua carta als Reis en la tenda de Rico i revisar totes les plantes de Magatzems Parreño per a cerciorar-me que aqueix joguet que havia vist en la tele, existia de debò.

I després anava avançant per aqueix passadís, amb els colors de la tenda d'ultramarins, el carret del gelat, l'antiga casa de camp d'Elx i vaig saber que volia quedar-me ací, volia formar part d'açò, contribuir amb poc o amb molt en aquest lloc, i per descomptat em va bastar el pas del temps per a conèixer a les persones que formen part d'aquest projecte per a acabar de convèncer-me, conèixer un a un als xiquets d'aquest col·legi, que puc saludar pel seu nom tots els matins i molts d'ells acomiadar amb una abraçada a les vesprades.

La destinació em va portar ací, quasi per atzar, i a pesar que podria haver escollit un altre col·legi més prop de casa i estalviar-me tots els dies un bon trajecte, cada dia vinc a treballar amb la il·lusió que alguna cosa nou va a passar en Pusol, a aprendre de les persones que vénen a descobrir els objectes que encara tenen vida, perquè té història, perquè ens ajuden a comprendre el que van viure els nostres avis, ens parlen del passat per a entendre el nostre present, i em sembla important la labor que duu a terme aquesta escola tan petitona i que aconsegueix coses tan grans, com que els xiquets siguen els transmissors de la cultura i la història, i alhora que aquesta missió que tenen en el museu, servei el millor d'ells, d'aquesta manera els xiquets més retrets, o amb menys facilitat comunicativa, són els que més s'esforcen en la seua labor, i l'enriquiment és doble per al qual ho transmet i per al qual ho rep.

A la vesprada, en acabar el dia torne a recórrer el passadís, els xiquets es marxen, torna el silenci, els sons dels ocells, de les fulles amb el vent, tanque el col·legi i tanque la caixa dels records, i torne cap a arrere reprenent el bell camí que em porta a casa.

Autora: Mª Del Mar Ibarra, conserge del Col·legi