Constituïda l'any 1994, la Fundació de Patrimoni Industrial i Memòria Obrera del Port de Sagunt representa una aposta decidida per posar en valor la història recent d'este municipi valencià.

A principis del segle XX es va constituir la Companyia Minera de Sierra Menera, societat que extreia ferro de diverses explotacions de Terol i el transportava per ferrocarril fins a un embarcador de nova creació, als voltants de Sagunt. Este va ser l'origen del port d'esta localitat, del seu poblat marítim i del gran complex siderúrgic integral, en funcionament fins a l'any 1984, quan tancaria definitivament les seues portes.

Qui subscriu estes línies va tindre l'oportunitat de recórrer estes instal·lacions amb prou faenes deu anys després, amb motiu de la celebració al Port del II Congrés Valencià d'Arqueologia Industrial, disciplina que irrompia amb força en aquells anys, assentant les bases d'una consciència patrimonial que, afortunadament, va arribar per a quedar-se. Recorde un paisatge desballestat, ple de solars, on destacaven unes velles naus, tan ruïnoses com impactants. Al moll solitari, els camions entraven en l'únic vaixell atracat, que es balancejava pel tràfec del seu interior.

Recentment, hi vam tornar i vam realitzar una ruta pel lloc, transformat de manera progressiva arran de la seua clausura. La visita va començar a l'alt forn número dos -construït l'any 1963 i amb més de seixanta metres d'altura-, l'únic dels tres existents que es va conservar. Després de la projecció d'un audiovisual, el guia ens va explicar el seu funcionament i ens va mostrar la part inferior, a la qual vam accedir gràcies a les obertures practicades durant la restauració, procés en què es va haver de buidar completament este recinte. Al bell mig del gresol, va descriure el funcionament de les caixes de refrigeració, les piqueres i les bigoteres...

El Port de Sagunt concentra la història d'un nucli fabril del ferro i del carbó, nascut a la vora de la Mediterrània; un espai convertit en referent cultural i turístic gràcies a una trajectòria sostinguda i coherent encaminada a la protecció del passat industrial d'esta població, que resumeix el d'una època i el d'un país. Haver conservat, si més no, una part de la planta ens parla d'un compromís compartit -entre la societat, les diferents administracions i els representants públics- amb la memòria col·lectiva, i diu molt del bon fer d'aquells que ho han fet possible. A només un parell d'hores de casa tenim la possibilitat de gaudir d'un magnífic exemple d'este tipus de patrimoni.

Què podem aprendre a la nostra ciutat d'allò que s'ha aconseguit al Port de Sagunt? És ben sabut que som una ciutat amb una important història manufacturera que també ha generat un valuós conjunt de béns industrials. Des de fa anys, Elx treballa per posar-los en valor, sobretot aquells vinculats al calçat, un sector -és cert- diferent de l'exemple saguntí, que va donar lloc a uns edificis de grans dimensions, molt allunyats de les fabriquetes de la nostra ciutat, on s'elaboraven béns de consum -les sabates- en una activitat escassament mecanitzada, en què el treball a domicili o en xicotets tallers familiars ha configurat el context sociolaboral fins als nostres dies. Però això també és indústria; una indústria imbricada en la ciutat que la va modelar fins a convertir-la, tota ella, en una vasta factoria on, igual que al Port, treballaven milers de persones vingudes de nombrosos punts de la geografia espanyola. Una població que va duplicar el seu cens en poc de temps i es va estendre per les partides d'Altabix, Carrús o Horts i Molins, creant barris i nous paisatges urbans.

I tot això no va ser només obra del calçat i de la indústria que hi estava associada. A Elx també es van fabricar motocicletes o materials de construcció, entre molts altres productes; fins i tot es va elevar aigua del Segura per al regadiu gràcies a la força dels motors... I hui fabriquem coets. Comptem amb una transcendental història tècnica i fabril que, si bé ha sigut divulgada en nombroses publicacions i en alguna exposició, encara no disposa d'un espai físic on reposar i donar-se a conéixer, un lloc que aculla la nostra trajectòria industrial i explique l'últim segle i mig de la nostra història.

I no es tracta només de conservar peces i edificis -que també-, sinó les veus d'aquells que els van fer seus dia rere dia, any rere any, configurant la ciutat que hui habitem. Preservar l'antiga llotja de fruites i verdures, l'escorxador o la façana de Riegos El Progreso és, sens dubte, necessari; igual que protegir i mostrar la tecnologia -convertida en objectes- que, en mans dels nostres pares, mares, avis i àvies, va donar forma als seus quefers. Però, al mateix temps, no hem d'oblidar allò intangible: la memòria de la indústria, la paraula, que ha de quedar ben preservada en un espai viu, utilitzat i útil; un espai que aculla persones i testimonis, un lloc per a l'experiència que ens cohesione i ens identifique, que ens convertisca en millors ciutadans i ciutadanes.

El Museu Escolar de Puçol custodia nombrosos béns mobles industrials, un ric patrimoni que es troba a l'espera de ser posat en valor en un emplaçament específic que estiga a l'altura del nostre passat. Una part de la nostra herència productiva també es troba dispersa en museus o empreses, on s'exhibeix este patrimoni, sens dubte essencial per a conéixer la nostra història contemporània.

Autor: Rafa Martínez, director del Museu Escolar de Puçol.