Fa unes setmanes, vaig rebre la invitació d'acudir al Profund, en qualitat de guia ornitològic, en l'eixida que van preparar els amics del Museu Escolar de Pusol, entitat amb la qual vaig tenir l'oportunitat -i gran sort- de col·laborar com a voluntari, durant un període de temps més breu del que haguera desitjat, encara que he de dir, que no per curt va ser menys enriquidor.

Si bé els vaig avisar que havien sobreestimat -i no poc- els meus coneixements i les meues capacitats com a comunicador, els vaig confirmar la meua participació, en primer lloc, perquè no puc negar-los gens i, especialment, perquè la meua néta major, alumna del col·legi, també assistiria. Una altra raó de pes que em va portar a donar el sí, passant per sobre de la meua paüra a parlar en públic, va anar que la visita s'havia plantejat per a l'alumnat i les seues famílies, el voluntariat, l'equip del Museu, etc., per la qual cosa l'assistència prevista, àdhuc sent optimistes, no seria molt nombrosa.

I hete ací, que el dissabte 6 d'abril, iniciem l'excursió segons el previst, prèvia xarrada introductòria de Rafa Martínez, Director del Museu. Gens més accedir al paratge, vam poder observar, en la tolla al costat del Centre d'interpretació, diversos exemplars de Gallineta comú, Garceta comú, Morito comú, Agachadiza comú, Calamón comú, Cigüeñuela comú i Avoceta comú (com veuen, l'apel·latiu "comú" és el més comú en la nomenclatura de les espècies).

Més endavant, en les passarel·les de l'inici de la ruta, vam poder contemplar algunes parelles de Porró comú, Ánade real, Ànec colorit, Focha moruna (en perill d'extinció), i una família de Focha comuna, que els seus sis pollets, amb l'aspecte de marcianets que els confereix el plomissol roig dels seus caps, no eren perduts de vista pels seus pares. Ací vaig posar l'accent en el caràcter pendenciero d'aquestes aus aquàtiques, doncs no solament no rehúyen cap baralla, sinó que les cerquen amb vertader afany. Les solen iniciar, la majoria de les vegades sense intervenir provocació alguna, tant amb els seus congèneres com amb altres espècies, que solen fugir al primer atac. Si en qualsevol època de l'any són per naturalesa combatives, quan arriba el període de cria, els mascles es tornen especialment gelosos del seu territori, sent molt fàcil contemplar persecucions i aferrissades baralles, pota contra pit, que solen acabar amb la huída del perdedor. Mentre explicava açò, i seguíem les evolucions dels pollets entre el canyís, un Carricero tordal es desgañitaba, encimbellat a la part alta d'una de les canyes, cercant parella, amb el seu reclam repetitiu i chirriante, que recorda a una festa de granotes.

Seguint el camí, aconseguim dos observatoris. En el primer d'ells vam poder albirar algun exemplar de Xarxet marbrenc, xicoteta anátida en perill d'extinció, que està sent reintroducida en el Parc per la Generalitat Valenciana, dins d'un projecte de recuperació d'aquest au en els nostres aiguamolls. Des de l'altre, un nombrós grup de Flamencs i un altre més xicotet de Canastera comú, que ocupava un dels illots que sobreixen de l'aigua.

Des d'ací, vam emprendre el camí de tornada, contemplant el vol llunyà d'algun Aguiló lagunero, patruller incansable dels nostres marjales.

Finalitzem la jornada amb un esmorzar, en el qual comentem tot el vist al llarg del matí i ens emplacem a efectuar una nova eixida en un futur no molt llunyà, aquesta vegada al Clot de Galvany. Els mantindrem informats!

Autor: José Luis González, col·laborador del Museu Escolar.